diumenge, 27 d’octubre de 2013

L’ESTRANY CAS DE JESUS MONCADA A UNA BIBLIOTECA DE LA FRANJA ORIENTAL D’ARAGÓ



Visc a Catalunya, a dos quilòmetres de l’anomenada Franja de Ponent (o Franja Oriental d’Aragó, em perdo en nomenclatures). Creuo sovint la “frontera” autonòmica per diversos motius (laborals , amistosos, per a fer compres o per oci) i sé que un alt  percentatge dels seus habitants tenen el català (o el “chapurreao”) com a llengua materna. Igual que  passa a Catalunya, la majoria de la població també entén i utilitza amb fluïdesa el castellà. 

Com que el poble català amb biblioteca pública més proper m’obliga a fer 30 minuts en cotxe per una pèssima carretera, em desplaço al poble aragonès veí, a uns 10 minuts, on acaben d’estrenar personal bibliotecari. 

La meva intenció és endur-me “Camí de sirga” del gran Jesús Moncada, autor nascut a Mequinensa. Per si algú no el coneix, ha de saber que desgrana les històries en un català esmerat i acurat, amarat de termes de la parla occidental, recollint les veus i les anècdotes del seu poble natal amb una imaginació desbordant, un lèxic impecable i impagable, amb un gran amor per la seva terra i la seva parla. 

Entro a la biblioteca i, com sempre, saludo i indico el motiu de la meva visita. El bibliotecari em para els peus dient-me que no entén un brot de català i que parli “en español, por favor”. Un cop aclarit el punt idiomàtic va a la recerca del llibre sol·licitat. “Sí, lo tenemos. Le voy a gestionar el préstamo”. Agafo el volum amb delicadesa i, quina sorpresa! La portada diu “Camino de Sirga”. Intento explicar-li que busco la versió original. Fent que no amb el cap em diu que puc mirar la petita estantería de llibres en català. Sé que el llibre que busco no el trobaré allí. 

La meva reflexió no pretén ser una crítica al treballador i no dubto de la seva vàlua. La meva reflexió va dirigida a les institucions que gestionen les biblioteques. M’estranya que el fet d’entendre el català no sigui un punt rellevant a l’hora de triar entre els candidats (sé del cert que n’eren més de 100), igual que ho és el fet de saber ofimàtica, per exemple. No entenc que  a un poble se li negui un bibliotecari que entengui la llengua local. I tampoc entenc que se li negui als seus habitants, als usuaris de la biblioteca la possibilitat de llegir autors no només catalans, sinó aragonesos, en la seva pròpia llengua. 

Tot plegat em sembla fruit de ments malaltes, estretes, amb ganes de que els seus conciutadans heretin la mateixa estretor de mirada. Tot i així, el “Camí de sirga” ja està a la meva biblioteca particular. Han sortit guanyant els editors i llibreters.

2 comentaris:

  1. La qüestió és que al Matarranya no sembla que hi hagi, tret d'un petit grup que gira al voltant de la #Llibreria Serret, gaire estima -ni respecte- per la seva pròpia llengua. La prova és que quasi no ha hagut mobilitzacions després de la greu ofensa que ha suposat el canvi de denominació de la llengua en aquesta part del mon (ja sabeu, lo del LAPAO). Així que lo més probable, si ningú posa remei, és que el català acabi sent una llengua residual a l'Aragó. Una llàstima...

    ResponElimina
  2. Des de fa molts anys, soc lectora, però lectora que "devora" amb passió.
    Per raons d'edat ( pertanyo a la generació de l'E.G.B. i l'ensenyament totalment en castellà, tot i anar a una escola pública a Catalunya, a la generació dels llibres, les pel·lícules al cinema del poble, dels cartells i anuncis al carrer, dels diaris i revistes TOT EN CASTELLÀ) i de la generació del canvi; d'una nena que va arribar a la meva vida i que s'anomenava "NORMA" i em deia que hi havia coses que es podien escriure, llegir i escoltar en la meva llengüa materna EL CATALÀ, quina bona notícia!!!
    Doncs, va començar el canvi, però, com et passa a tú Sílvia, no em vaig conformar i també m'agradaven els altres idiomes -qualsevol idioma, dialecte o subdialecte - per tant, vaig agafar el costum, que encara continuo amb els anys, de comprar llibres en diferents llengües ( castellà, francés, "botenc"...), encara que em sento més còmoda llegint amb el meu idioma matern, no m'agrada tancar-me i menys limitar els meus coneixements.
    He de dir que, tot i ser una usuari de Biblioteca des dels meus anys d'estudis a Tortosa, prefereixo comprar-me els llibres i actualment, dono gràcies, no haver de suportar ments obtuses, tancades, classicistes i sectaries que limiten de qualsevol forma la cultura en totes les seves vessants.
    La feina de bibliotecari és del tot respectable, però com bé dius, no crec que sigui culpa de la persona que hi ha en un lloc d'atenció al públic, si no que la culpa és de qui l'ha posat allí.
    Increïble i indignant que ningú es queixi.

    ResponElimina