Visc a Catalunya, a dos quilòmetres de l’anomenada Franja de
Ponent (o Franja Oriental d’Aragó, em perdo en nomenclatures). Creuo sovint la “frontera”
autonòmica per diversos motius (laborals , amistosos, per a fer compres o per
oci) i sé que un alt percentatge dels seus
habitants tenen el català (o el “chapurreao”) com a llengua materna. Igual que passa a Catalunya, la majoria de la població també
entén i utilitza amb fluïdesa el castellà.
Com que el poble català amb biblioteca pública més proper m’obliga
a fer 30 minuts en cotxe per una pèssima carretera, em desplaço al poble
aragonès veí, a uns 10 minuts, on acaben d’estrenar personal bibliotecari.
La
meva intenció és endur-me “Camí de sirga” del gran Jesús Moncada, autor nascut
a Mequinensa. Per si algú no el coneix, ha de saber que desgrana les històries
en un català esmerat i acurat, amarat de termes de la parla occidental,
recollint les veus i les anècdotes del seu poble natal amb una imaginació
desbordant, un lèxic impecable i impagable, amb un gran amor per la seva terra
i la seva parla.
Entro a la biblioteca i, com sempre, saludo i indico el
motiu de la meva visita. El bibliotecari em para els peus dient-me que no entén
un brot de català i que parli “en español, por favor”. Un cop aclarit el punt
idiomàtic va a la recerca del llibre sol·licitat. “Sí, lo tenemos. Le voy a
gestionar el préstamo”. Agafo el volum amb delicadesa i, quina sorpresa! La
portada diu “Camino de Sirga”. Intento explicar-li que busco la versió
original. Fent que no amb el cap em diu que puc mirar la petita estantería de
llibres en català. Sé que el llibre que busco no el trobaré allí.
La meva reflexió no pretén ser una crítica al treballador i
no dubto de la seva vàlua. La meva reflexió va dirigida a les institucions que
gestionen les biblioteques. M’estranya que el fet d’entendre el català no sigui
un punt rellevant a l’hora de triar entre els candidats (sé del cert que n’eren
més de 100), igual que ho és el fet de saber ofimàtica, per exemple. No entenc
que a un poble se li negui un
bibliotecari que entengui la llengua local. I tampoc entenc que se li negui als
seus habitants, als usuaris de la biblioteca la possibilitat de llegir autors
no només catalans, sinó aragonesos, en la seva pròpia llengua.
Tot plegat em sembla fruit de ments malaltes, estretes, amb
ganes de que els seus conciutadans heretin la mateixa estretor de mirada. Tot i
així, el “Camí de sirga” ja està a la meva biblioteca particular. Han sortit
guanyant els editors i llibreters.