dissabte, 14 de desembre de 2013

Converses amb... Juli Micolau

Nascut a La Freixneda —el Matarranya— el 1971, ha publicat els poemaris Manoll (Premi Guillem Nicolau 1997); Esfera. Traspunt en la serena (2001) —Premi Pedro Saputo de les Lletres Aragoneses en Llengua Catalana 2002— i  D’un sol esclop (Premi Guillem Nicolau 2008) de creació literària i els seus poemes han estat traduïts al castellà, l’anglès i al francès.
Apareix a les antologies Memòria de la set (1992); Poetes de Frontera (2001); Gent, Terra, Paraules. Literatura de la Franja (2001) i 20 Poetas Aragoneses Expuestos (2007). També se’l inclou a Oró. Roda la mola (en premsa).
Va formar part efímerament del col•lectiu Viles i Gent, i és  un membre actiu de l’Associació Cultural del Matarranya. També ha col•laborat a les revistes ROLDE, Sorolla’t, Kalat-Zeid, Plana Rasa, CESBA, L’Eixam, Descobrir Catalunya i L’arnerol.
Participa habitualment en trobades literàries i jornades de cultura catalana a dins i fora d’Aragó: Sabadell, Palma, Tarassona, Saragossa, Tortosa, Nonasp, Vilafranca del Penedés…
Actualment manté la columna L’argadell a la revista Temps de Franja i està en procés de publicació Àtic antic, el seu darrer poemari guardonat als Jocs Florals de Perpinyà 2011


Novembre 2013, Vall-de-roures:
La nit és gèlida. Estem al bar del Casino, de Vall-de-roures, davant d’unes tasses d’infusió i de cafè en llet. En Juli i jo coincidim a amanir  els nostres respectius beuratges  amb un raig de conyac. És un plaer entrevistar un dels poetes més actius de la Franja, un poeta que exprimeix al màxim el vocabulari i la llengua de la seva terra. 


―    Els teus poemes parlen del camp, del dia a dia a l’àmbit rural.... No t’inspira l’asfalt? 
La poesia és el que vius i veus. Els meus poemes tenen més connotacions rurals perquè gairebé són les pròpies experiències que s’hi reflecteixen.
Sempre he viscut a La Freixneda, si exceptuem un parèntesi de temps de vuit anys vivint entre Sant Joan Despí i Sant Sadurní d’Anoia... No he viscut en altres ciutats però quan puc m’agrada viatjar (Estats Units, Itàlia, Portugal, França, Holanda i com és evident, per casa nostra).
 ―    Una de les coses que crida més l’atenció de la teva poesia és el teu lèxic, riquíssim, sonor, sembla que sempre trobes la paraula adient que encaixa com un guant. I no és fàcil bellugar-se amb aquesta desimboltura entre mots de camperols i pastors, a voltes locals, a voltes en desús. Quines són les teves fonts? Tradició oral? Altres autors de la teva terra? Algun diccionari màgic que només tu posseeixes?
 Quan un mot cau en desús és obligació moral de recollir-lo i usar-lo, d’escriure’l, perquè crec que és una bona forma d’homenatjar el mot, recuperant el seu esplendor com a integrant d’un vers o article. És cert que aproximar-me al lèxic autòcton a través de la tradició oral i literatura popular ha fet que aquest versaire d’espardenyes sempre estigue buscant el mot genuí. Però s’ha de ser molt modest en aquest ofici, la majoria de veus les podem trobar al Diccionari Català-Valencià-Balear... 
 

―    Què opines de la situació de la teva llengua materna en el teu territori? Creus que està en procés de desaparició?  
Respecte a la situació de la llengua a la Franja el tema és delicat i fràgil, sobretot a nivell polític, però alhora tenim a la societat civil amb entitats socials i culturals que, sovint, enfilen l’agulla. Podem veure una disminució de la transmissió oral, però també una falta d’interès per part de les institucions aragoneses de voler reconèixer el català com una llengua més del seu patrimoni o, el que és el mateix, una falta de voluntat política. Sense prestigi, sense dotar-la d’uns mínims de dignitat, la llengua catalana a l’Aragó corre un alt risc. Sí, per molts factors la llengua està en perill.  


―    Gent com tu sou l’estendard de la rebel•lió en aquest tema?  
Hi ha entitats culturals a la Franja com l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, l’Associació Cultural del Matarranya o el Centre d’Estudis Ribagorçans transmetent aquest clima de rebel•lia cultural tan necessari. Són el punt de referència de la llengua i cultura catalanes a l’Aragó.


―    Creus que els catalanoparlants valorem prou la riquesa i els matisos dels nostres dialectes?  
Diria que sí. Tenim en gran diccionari de sinònims i antònims, un gran diccionari etimològic, el DCVB, tresors que recullen la flor i nata del que som.

―    El lèxic i l’estructura dels teus poemes son complexos, no són de lectura fàcil. És un fet que contrasta amb la senzillesa i quotidianitat dels temes. Què s’amaga darrere d’aquest contrast?  
No hi ha res ocult. Hem sento més còmode amb estructures flexibles o formats oberts que ajuden al vers lliure i a mi a projectar-nos davant d’un full en blanc. Les mètriques tradicionals les veig massa complicades... però m’agraden les al•literacions. 
A banda d’això, el lector s’ha d’implicar en qualsevol text. I tenim el recurs dels diccionaris per buscar la definició de tal o qual mot que s’esmuny de la nostra comprensió. La fonètica és part del joc. Quan coneixem el significat d’un mot, millor si és estètic: l’enteniment s’eixampla.


―    Pateixes brots incontrolables de escriptura o treballes de forma metòdica i regular?  
Sóc molt irregular i impulsiu. Només escric quan ve a tomb. Però els poemes estan molt treballats a posteriori. Fem l’intent de buidar però en realitat omplim.

―    Si tanques els ulls, pots imaginar-te els teus lectors i el sentiments que els despertes? 
Hi ha força diversitat: des d’un camperol fins a un Dr. de Filologia Catalana. O una amiga jove fins a una dona gran. Amics, veïns i coneguts però de vegades sorprèn on pot anar a parar un dels llibres. El meu desig és abocar un sentiment d’estimació, un valor etern.

―    A banda d’escriure poesia també has fet traduccions de català a castellà, publiques a la revista Temps de Franja....Quines altres activitats literàries estàs duent a terme actualment? 
Estic traduint la novel•la Sadurija, de Ramon Mur. I pendent de la publicació del poemari inèdit Àtic antic, de temàtica eròtico-mitològica.

―    I ja per acabar: Algun poeta o narrador de capçalera?  
Voldria ressaltar el poeta pena-rogí Desideri Lombarte i els poetes Andreu Subirats, de Tortosa i José Manuel Soriano, nascut a Alcanyís. I també un dels més grans de la narrativa, el mequinensà Jesús Moncada. 




      D’UN SOL ESCLOP:
Poemari arrelat a la terra, a aquells treball que colren la pell.

Com diu el propi Juli, aquests poemes només es poden escriure si has viscut i patit en la teva pròpia carn les inclemències del temps, les dures jornades al camp, les visions úniques del paisatge que només pot tenir un pastor, un camperol... perquè les té a l’abast a diari, els canvis de les estacions, els colors del cel....

Però Juli Micolau no ens fa un retrat estàtic o bucòlic. Ens fa viure els sentiments colpidors de fets, en certa mida quotidians, però excepcionals: el desesper i la resignació davant la sequera, la màgia d’una font brollant enmig del no-res, la inevitabilitat del sacrifici d’un moltó, o la crua realitat de la natura salvatge....

I sobtadament   una corrua d’éssers mitològics, Diana i Àrtemis, Castàlia, Eurídice i Orfeu, deus i deeses dels boscos, de l’aigua i dels tolls, atrets per rimes i al.literacions, van desfilant de puntetes saltant entre els vells mots.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada