dimecres, 22 d’octubre de 2014

CAMÍ DE SIRGA - Jesús Moncada



La darrera trobada al Club de Lectura ens van proposar Camí de sirga. He de dir que feia mesos que el tenia a la meva lleixa, esperant per a llegir-lo. Ho havia intentat diverses vegades, però desistia a les poques pàgines. És un llibre exigent. Necessita de temps, paciència, dedicació i amor per les lectures còmplices, on el lector ha de participar activament, implicar-se amb les històries dels personatges. 

És d’aquells llibres que s’han de menjar a bocinets, mastegar a poc a poc, alternar amb xarrups de vi de la terra, pair lentament…

He gaudit del llibre durant dos mesos i serà d’aquells que rellegiré sovint, encara que només sigui un capítol o una frase. 

Perquè Moncada, amb el seu estil inconfusible, amarg i irònic, dur i tendre al mateix temps, realista i esperpèntic, ens ha regalat una novel·la única. Una novel·la que, narrant les mil i una històries particulars dels personatges d’un poble aragonès (Mequinensa), en fa un retrat universal dels esdeveniments dels darrers 100 anys, des de la guerra del francès fins a les darreries del franquisme, passant per la guerra de Cuba, les guerres del Marroc, els moviments anarcosindicalistes del segle XX, les relacions entre terratinents i treballadors, la vida als pobles miners, els tràfecs dels llauters riu amunt i riu avall, la revolució industrial, les dues guerres mundials i els efectes econòmics d’aquestes en una Espanya neutral, els anys de la república, la guerra civil, les  emigracions dels anys 40 i 50...

Mequinensa era una vila minera a peu de l’Ebre. La seva gent estava dedicada a la extracció i venda de  lignit, al transport de mercaderies pel riu amb grans llaüts que per a remuntar les aigües necessitaven que se’ls estirés amb una sirga  (oficis, llauters i sirgadors, ja desapareguts). Quan es decidí crear el pantà de Riba-roja, Mequinensa va anar-se enderrocant lentament, casa per casa, durant més de deu anys, fins que finalment a l’any 1970 va ser parcialment inundat. 
Al respecte vull afegir un comentari  colpidor de  Joan Marc, extret del seu blog on relata una visita recent a Mequinensa:
 Sentir en Blas explicant la història del pantà al costat del cementiri vivent de les cases de la vella Mequinensa et fa adonar fins a quin punt va ser una venjança. Mequinensa, vila de rojos i de derrotats, havia de ser anorreada. El mateix general franquista que la va ocupar era l’encarregar d’obres hidràuliques del règim i va deixar, quan no calia, que el poble desaparegués A MITGES!!!! 

Les aigües només van engolir les cases de la part baixa del poble -on hi havia tots els serveis-, i els de la part alta van quedar aïllats i sense indemnització durant anys i panys. A sobre, t’adones que no calia inundar el poble, que va ser un acte d’humiliació… i el món de Moncada reviu.”

La narració es basteix gràcies als records nostàlgics de diferents vilatans durant els primers enrunaments. Llauters, miners, senyors, capataços, clergues, revolucionaris, anarquistes, comerciants, beates, minyones, prostitutes, soldats, pagesos, apotecaris, difunts, pintors, navegants, cafeters, calafats, serenos, pastissers, metges, menestrals, ...tot un mosaic de personatges tan humans com estrafolaris, rememorant anècdotes i fets transcendentals de la vila. 

Moncada ens delecta usant  un català occidental guarnit amb un vocabulari particular, acurat, emmotllat com un guant al territori ebrenc. No puc estar-me de transcriure una metàfora tan exquisida com colpidora: 

El jutge de pau, decebut sense remei dels encants marcits de la jutgessa, enfeinat a llaurar una cosina del secretari de l’alcaldia amb abornades lentes, vigoroses i profundes, mentre ella es fonia en una ranera agònica sota la taula del jutjat, rebregant amb els malucs el registre de defuncions

Camí de Sirga no es pot explicar. S’ha de llegir, s’ha de patir. S’ha de destriar, desentortolligar, rememorar, rellegir, recomanar. Per això només faré una darrera referència al sentit de l’humor, àcid, crític, desfermat, del que fa gala Jesús Moncada malgrat el dramatisme del to general.   

Recordaré, per exemple, l’arenga que fa el barber a les seves tres dones (la legal i les dues de part de cuixa), la història del canó Mortífer, la del taüt de l’Atanasi Costa, la del soldat ala guerra del Marroc on perd una orella, les pintures de l’Aleix de Segarra dins l’antic convent, el toc de la sirena quan retornen els terratinents després de la guerra...

Si encara no l’heu llegit no feu com jo, que he tardat més de 40 anys a fer-ho. Deixeu-vos portar pel camí de sirga.





















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada