dimecres, 17 de juny de 2015

Ànima - WAJDI MOUAWAD



Fa poques hores que he acabat la lectura i encara tinc molt a pair. 

Després de llegir-lo, de patir, d’assaborir també la seva literatura viva, bategant entre la bellesa i la crueltat, metàfora rere metàfora, desplegant imatges belles i terribles, sublims punts de vista en boca de les bèsties que acompanyen el protagonista en el seu viatge. Hi ha paraules que hauria preferit no llegir mai, però no hi ha manera de tornar enrere.  

Conec una mica la literatura àrab i l’africana. Mohammed Xukri  i les seves vivències al Rif, Rachid Boudjedra i l’Argelia del  segle XX, Abderrahman Mounif  i les presons de dictadures, Boubacar Boris Diop i el genocidi de Ruanda, Ahmadou Kourouma i els nens soldats de Liberia...Tot el que he llegit fins ara acostuma a ser colpidor, sec, increïble a vegades. Els autors dels que us parlo no tenen el mateix bagatge que nosaltres, no mesuren amb les mateixes vares. Són com nosaltres però al mateix temps no ho són. Les seves guerres, els seus conflictes socials i religiosos, tot allò que han mamat és diferent. Tenen diferents rasers, estan situats en coordenades de la vida molt diferents a les nostres. 

Jo només intento comprendre...

Aquesta darrera lectura, però, ha estat terrible. Sabia que no seria fàcil, havia vist la versió cinematogràfica de la seva anterior obra Incendies. Creia que estava preparada. Però no. Suposo que ningú ho està. Suposo també que l’escriptura de la obra ha provocat molt de patiment en l’autor. Suposo...

Ànima no m’ha donat respostes a res, més aviat ha obert profunds solcs de preguntes. ¿què és realment l’ésser humà? ¿És possible que en la nostra essència amaguem armes tan terribles? ¿Per què ens han posat al món? ¿Són iguals totes les baralles, totes les guerres o unes són més cruels que altres? ¿Són intercanviables els papers de víctima i botxí? ¿Som bèsties maquillades per a semblar éssers civilitzats, per fer veure que som sociables? ¿Tan fàcil és que se’ns esborri aquesta pàtina de maquillatge de civilització i empatia? 

No puc recomanar-vos aquesta novel·la. Ni a vosaltres ni a ningú. No vull ser responsable de la vostra metamorfosi.  Cada u que faci el que li sembli més adient. 

Us deixo uns paràgrafs, però només són gotes en front del diluvi del text complert de Mouawad.

“Els humans estan sols. Malgrat la pluja, malgrat els animals, malgrat els rius i els arbres i el cel i malgrat el foc. Els humans es queden a fora. Han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa”


"...no hi ha res tan embriagador com sentir-se perillós i puixant. Saber que pots matar la persona que tens al davant, saber-ho, saber que només depèn de la nostra voluntat que l'altre conservi la vida o no, saber això, aquesta consciència, és la droga més forta que la humanitat s'ha inventat mai. A en Rooney li agrada fer por... Li agrada tenir poder sobre la vida de la gent que troba."


“Li brollava groc de les parpelles mig closes. He bordat. Ha somrigut. Aleshores he sabut que aquest home, fa temps, i d’una manera que només sap ell, havia lligat el seu destí al de les bèsties.” 


“Han saquejat les tenebres i han tallat la nit a ganivetades amb els seus llums. Han enfonsat els peus a la terra amarada de pluja i neu fosa: homes, gossos i màquines, sortits del no-res per desplaçar les ombres dels arbres i estellar el silenci.”


Ànima / Wajdi Mouawad / Traducció: Anna Casassas Figueras / Editorial: Edicions del Periscopi / Pàgines: 441

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada