diumenge, 22 de novembre del 2015

CREMATORIO - Rafael Chirbes

Hi ha llibres lleugers, llibres volàtils, n'hi ha de pesats, de gruixuts, d'inflamables. També de brillants, de grisos, de llampants, llibres cruixents i llibres que et fan cruixir. Altres com aquests CREMATORIO, granítics, que no es deixen deglutir així com així. Que s'han d'agafar mos a mos, com qui rossega pedres i asfalt. Perquè un llibre com el que acabo de llegir pesa més que el formigó que utilitza en Rubén Bertomeu, el cap de la família Bertomeu, arquitecte d'ofici, constructor per benefici, mafiós per necessitat i que ara, al cim de la seva carrera,se n'adona del que ha perdut pel camí i que és irrecuperable.

Ah, l'avarícia! Ah, la família! Tot fa mal en aquesta història. I en fa perquè en el fons tots tenim alguna cosa de culpables en el fet que aquest món en el que vivim s'hagi "capitalismitzat" de manera furibunda.

La Sílvia, la filla ecologista, defensora de la terra profanada per son pare, que ha mamat tota la vida de la saba que mana de la construcció desaforada de son pare.

El Matías, que sempre cau de peu, el germà  la vida del qual és una constant fugida de la responsabilitat. Tot paraules, tot cor, tot decepció... però quines paraules, Déu meu! Quin poder de convicció! Innocent de tot càrrec per definició.

La Mònica, segona i jove esposa de casta humil, que no sap com aconseguir l'acceptació de la resta de la família. Ni ella ni els altres se n'adonen que només una generació els allunya de la pobresa, que si fa no fa, tots provenen del mateix fang.

Brouard, l'escriptor maleït, company de jocs infantils i juvenils de Rubéen i Maties. Filòsof desencantat, malalt i depressiu, que ha compartit la vida dels dos germans i les seves misèries fins ara i que sap que la soledat és l'únic company fidels del ser humà.

Deprés, però,  de tanta duresa, de tant pessimisme, al lector no li queda esma per emocionar-se amb els personatges ni per empatitzar amb ells. Representen la societat en la que no volem viure. La nostra part fosca, les entranyes i les vísceres, com les que descriu Rubén Bertomeu en un dels passatges. Jo tampoc tinc esma per a dir res més.