dissabte, 7 de novembre del 2015

Escrivim en català. Som guerrers.



Els autors que escrivim en català defensem la llengua. Som guerrers.


Si escrivim és, sense cap mena de dubte, perquè tenim unes pretensions literàries. Però a més a més ho fem en una llengua minoritària. Crec que no m‘erro gaire si dic que tots els autors de llengua catalana podríem escriure sense problemes en castellà, ja que som bilingües. El castellà té més lectors potencials, més plataformes de difusió, més premis, més ressò internacional... 


Per què doncs ens entestem en escriure en català? És una rebequeria? Ho fem per sentimentalisme?  O potser perquè som idiotes?


 Potser una mica de tot plegat. Però segurament (i això ens ho haurà de confirmar cada un dels autors individualment) ho fem per posar el nostre gra de sorra, tinta, suor i (perquè no dir-ho?) també de sang alhora de defendre aquesta llengua petita i en vies d’extinció. I el mateix podríem dir de traductors i editorials. Treballem sota el jou d’una petita guerra de desgast a la que estem tots sotmesos. La influència de l’entorn és devastadora (mireu sinó quants canals de TV teniu en català a la graella, compteu amb atenció quants llibres i traduccions en català pengen de les vostres lleixes, atureu-vos a qualsevol quiosc i digueu-me quin percentatge de revistes i periòdics surten impresos en català. I així seguiríem amb una pila més d’exemples. La immersió lingüística no és suficient, està clar, per mantenir el català dempeus al carrer i a les llars. 


I si vosaltres també voleu formar part de la lluita, utilitzeu la vostra llengua tant com pugueu, en tots els àmbits, a casa, al carrer, a l’escola... i feu-ho tan acuradament com us sigui possible. I sobretot, no poseu a volar paraules al vent d’internet així com així. Mesureu-les, estimeu-les. Veureu com són d’agraïdes!

I als que heu acabat de llegir aquesta reflexió, us regalo un poema de Desideri Lombarte: 

Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.