dilluns, 21 de desembre de 2015

ROBO EN EL MUSEO DALÍ - Luis Campo Vidal

Un amic molt original em va regalar un exemplar d’aquesta novel.la negra, amb la que he xalat de valent. El disseny de la portada ja m’havia cridat l’atenció, lluint una estètica que arrenca als anys 40 i encara dona joc, on es barreja el dibuix i el collage, amb uns negres i grocs que també ens transporten als estimats volums de la Cua de Palla. (Al final de l'article us deixo una mostra homenatge a les portades d’inspiració “pulp").

Però anem al gra. Luis Campo capgira el registre clàssic de detectiu per regalar-nos una inspectora en cap dels mossos d’esquadra, la Alèxia: una jove intel•ligent, guapa, independent, emprenedora i, per acabar-ho d’adobar, incorruptible. Campo manega els clixés al seu aire i, com he dit abans, els capgira mostrant-nos un autor de tarannà modern, capaç de posar en boca dels seus personatges femenins frases i diàlegs com aquests:
   -¡Qué guapa y elegante vienes hoy!
   -Bueno, me cuido y sobre todo, no hago grandes esfuerzos ni tengo disgustos. Leí un libro que te recomiendo: “La inutilidad del sufrimiento”.

O la conversa que manté l’Alexia amb un noi amb qui té una relació i que acaba de presentar-se d’improvís a casa seva per a sopar:
    -Vamos, ayúdame a poner la mesa- sugirió mientras pensava: “Haz algo útil”.

Demostrant, així , que els tabús que moltes vegades habiten el gènere negre no han traspassat la seva pell.
He de dir que el sentit d’humor de Campo és una de les coses que més m’ha agradat durant la lectura. Sobretot perquè és molt fresc, espontani i sorprenent. No desentona en absolut dins la serietat dels casos que s’investiguen i, ben al contrari, m’han fet riure a cor que vols, cosa difícil d’aconseguir en el meu cas.
Aquesta ironia també traspua en la profunda crítica als mitjans de comunicació (que Campo coneix molt bé), a la corrupció política i funcionarial (al servei dels capitostos de la societat). Atenció! Perquè ens està parlant de la societat catalana actual, la que darrerament se’ns vol presentar com modèlica i inqüestionable.

La nostra protagonista s’haurà d’enfrontar, no només als criminals que circulen pel territori sinó també a les enveges i travetes del seu subordinat (ansiós per escalar posicions a la comissaria), amb els seus caps de la Policia Autonòmica (més interessats a salvaguardar certs personatges de la política i de la xarxa empresarial catalana) i amb els mitjans de comunicació, incloses les xarxes socials.

Campo ens du de passeig per la Barcelona dels barris burgesos i alts, per iots i xalets, però també per ciutats com Figueres, Madrid i Zagreb, obsequiant-nos, mentrestant, amb moment hilarants. Moments com quan descriu els titulars de diversos diaris informant d’un robatori al museu Dalí i que contrasten vívament amb el caràcter seriós i eficient de la nostra inspectora Alexia.

Si li hagués de fer una crítica, diria que potser a l’Alexia li sobra una mica de perfecció i li falta un pèl de mala sort.  Són les úniques coses que entrebanquen  la identificació del lector amb la detectiu. Detectiu a la que, per cert, esperen més aventures en posteriors novel.les, però això ja és una altra història. 

 Com us he promès...







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada