dilluns, 8 de febrer de 2016

HERÈNCIES COL·LATERALS - Llort



Segueixo a Llort amb atenció des que vaig llegir la seva anterior novel·la “Si quan et donen per mort un dia tornes”. Sempre em sorprèn l’originalitat dels seus plantejaments i gaudeixo de l’humor negre que destil·la (no sabria dir si irònic o cínic o tots dos alhora) malgrat el dramatisme de les situacions. 

A “Herències col·laterals” retrata  l’evolució d’una família barcelonina benestant (pare advocat, mare ociosa, fills consentits) després que el cap de família signi un pacte força beneficiós per a ells (a primera vista): una anciana, incapaç de sobreviure amb la seva pensió, li cedeix l’espectacular pis, on viu, a canvi d’una renda mensual vitalícia. Es quedaran el pis quan ella traspassi. Les probabilitats i l’estadística fallen. Vins anys després la dona segueix en plena forma i s’imposa una solució dràstica.

M’agrada que Llort no caigui en el tòpic de la denúncia social. De fet estic farta de sentir dir que la novel·la negra ha de passar obligatòriament per aquest peatge. Llort demostra que això no és imprescindible (tot i que podria aprofitar-se de temes socials tan candents com els desnonaments) i basteix una trama d’allò més negra centrant-se en els personatges individuals, en les seves motivacions particulars i en les complicades relacions entre ells. Els protagonistes no són gent afable, més aviat formen part d’una burgesia egoista i banal, que s’hauran de despullar entre les pàgines mostrant les seves misèries i descobrint-nos uns personatges desgraciats que potser arribarem a odiar. 

I ja per acabar estic segura que agraireu la prosa àgil, directa, clara i acurada, farcida de sorpreses i girs inesperats. I sobretot que no s’entreté a omplir pàgines inútils dins la historia per a arribar a una quota de mínims, gran defecte que s’està estenent de forma alarmant en el món editorial. Com deia algú: “paraules, les justes”. 

Herències col·laterals és una novel.la trepidant que enganxa fins al final. Proveu-la i ja m’explicareu!


Herències col·laterals / Llort / RBA La Magrana / 1ª edició, 2014 / 2058 pàgines / ISBN 978-84-8264-700-5 




6 comentaris:

  1. Molt d'acord! La brevetat és un valor, no pas de la literatura negra si no de tota la literatura.
    Sobre la qüestió de la denúncia social potser caldria explicar què s'entén per denúncia social, però en aquesta novel·la a mi em sembla que no tan sols hi és, si no que és una qüestió cabdal: Llort exposa un univers moral identificable en el nostre temps i en la classe mitjana. Per a mi, això és parlar de la societat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, hauriem d'aclarir què entenem per denúncia social. Està clar que qualsevol història que parli de persones, està parlant de la societat, i pot mostrar diferents cares, més o menys fosques, d'aquesta. La cobdícia, l'egoisme... son "valors" que han traspassat fronteres.

      En el post em referia com a "denúncia social" al fet de fer una exposició explícita d'un problema o conflicte provocat per una entitat (pública o privada) amb la finalitat d'aconseguir una modificació de la lley o de la conducta denunciada.

      Elimina
    2. Exacte! Cal distingir entre activisme social i denúncia. De tota manera, què vols que et digui: si l'art no és denúncia social no és art. Madame Bovary no s'entén si no és en aquest terme, igual com la pintura de Goya i fins i tot molta part de la de Velázquez. Per no parlar de Buñuel.

      Elimina
    3. O fins i tot de "Cap llàgrima sobre la tomba".

      Elimina
    4. Nova etiqueta: "Artistodenunciadors"
      ;-P

      Elimina
    5. Sí, podria ser...! No està mal pensat. Ara que sentim debats sobre el gris perla, deu ser un bon moment per plantejar etiquetes noves.

      Elimina