L’altre dia vaig anar a una de les moltes fires literàries
que es duen a terme durant la primavera. La fira, programada per a set dies,
estava farcida d’activitats variades (presentacions de llibres, lectures de
poemes, teatre, xerrades, homenatges, entrega de premis literaris...). Tot plegat
prometia molt, ben segur que els participants, assistents i homenatjats van
xalar de valent. Els organitzadors (com no!), després de mesos de preparatius,
gaudien també de l’èxit d’assistència i de la feina ben feta. Felicitacions i
floretes s’escoltaven a dojo pels carrers i el llegien a les xarxes. Les ràdios
i televisions se’n van fer ressò i tot era felicitat i satisfacció.
La fira em cau lluny de casa, m’hi atanso el darrer dia. L’activitat
principal d’avui són els estands muntats per llibreries i editorials, prestos a
vendre, entre d’altres, les obres promocionades durant la setmana.
Tot just arribar em trobo la primera sorpresa: enguany hi falten
un terç dels estands habituals. La segona sorpresa me la dóna un dels editor transmutat
en firaire: “enguany només estarem de matí, es veu que a la tarda no es fa res
i la direcció ha decidit tancar la fira a migdia”.
Durant el matí es passegen les autoritats entre les parades,
perseguits per càmeres, fotògrafs i
claques i finalment es fan una foto de grup. Quan les autoritats desapareixen,
els possibles compradors també. Hi queden uns quants autors, que miren de reüll
les taules per esbrinar si estan els seus exemplars, xerren entre ells
comentant l’èxit indubtable de la fira mentre al mateix temps es lamenten de
les poques vendes i dels pocs rèdits que els donen els llibres en finalitzar l’any.
Ha tingut èxit de la fira? Em pregunto. Culturalment parlant
sí. Els firaries, però, recullen les taules amb desgana. Més d’un desistirà de
venir l’any vinent. Èxit? Em torno a preguntar, dubtosa.
Pocs dies després llegeixo
un interessant article de Sebastià Bennasar, titulat “La cadena tròfica”. Ell
em dóna la resposta a la meva pregunta: Èxit? No. Malgrat el que sembla, la
fira ha estat un fracàs.
Què potser fa vergonya vendre llibres? Si volem potenciar la
cultura literària, hem de potenciar la venda. Perquè sense venda no hi haurà
escriptors ni editors ni llibreters ni una pila de gent més a qui fa referència
l’esmentat article de Bennasar (correctors, traductors, impressors, distribuïdors,
fabricants de paper i tinta, dissenyadors de portades, agents literaris,
bibliotecaris, ...)
De què serveix fer una fira literària, amb nombroses
activitats culturals, si al final es deixa abandonada la jornada dedicada a la
venda? La conclusió a la que arribo és la següent: a alguns organitzadors d’actes
culturals els fa vergonya barrejar cultura amb negoci. És clar, vendre és.., és
la part lletja de la cultura, fer pagar per ella, fer de comercial és
desagraït, sona molt malament, és clar, però...resulta que sí, que escriure és
negoci per a alguns, és un sou per a d’altres, és un ofici i intueixo que si la
mentalitat no canvia, d’aquí a dos dies no hi haurà estands ni llibres ni
lectures poètiques ni xerrades ni homenatges ni presentacions de llibres ni
fira literària.