dissabte, 30 d’abril de 2016

La vergonya de vendre llibres - Les (crítiques) constructives I



L’altre dia vaig anar a una de les moltes fires literàries que es duen a terme durant la primavera. La fira, programada per a set dies, estava farcida d’activitats variades (presentacions de llibres, lectures de poemes, teatre, xerrades, homenatges,  entrega de premis literaris...). Tot plegat prometia molt, ben segur que els participants, assistents i homenatjats van xalar de valent. Els organitzadors (com no!), després de mesos de preparatius, gaudien també de l’èxit d’assistència i de la feina ben feta. Felicitacions i floretes s’escoltaven a dojo pels carrers i el llegien a les xarxes. Les ràdios i televisions se’n van fer ressò i tot era felicitat i satisfacció.

La fira em cau lluny de casa, m’hi atanso el darrer dia. L’activitat principal d’avui són els estands muntats per llibreries i editorials, prestos a vendre, entre d’altres, les obres promocionades durant la setmana.
Tot just arribar em trobo la primera sorpresa: enguany hi falten un terç dels estands habituals. La segona sorpresa me la dóna un dels editor transmutat en firaire: “enguany només estarem de matí, es veu que a la tarda no es fa res i la direcció ha decidit tancar la fira a migdia”.
Durant el matí es passegen les autoritats entre les parades,  perseguits per càmeres, fotògrafs i claques i finalment es fan una foto de grup. Quan les autoritats desapareixen, els possibles compradors també. Hi queden uns quants autors, que miren de reüll les taules per esbrinar si estan els seus exemplars, xerren entre ells comentant l’èxit indubtable de la fira mentre al mateix temps es lamenten de les poques vendes i dels pocs rèdits que els donen els llibres en finalitzar l’any.

Ha tingut èxit de la fira? Em pregunto. Culturalment parlant sí. Els firaries, però, recullen les taules amb desgana. Més d’un desistirà de venir l’any vinent. Èxit? Em torno a preguntar, dubtosa.

Pocs dies després  llegeixo un interessant article de Sebastià Bennasar, titulat “La cadena tròfica”. Ell em dóna la resposta a la meva pregunta: Èxit? No. Malgrat el que sembla, la fira ha estat un fracàs.

Què potser fa vergonya vendre llibres? Si volem potenciar la cultura literària, hem de potenciar la venda. Perquè sense venda no hi haurà escriptors ni editors ni llibreters ni una pila de gent més a qui fa referència l’esmentat article de Bennasar (correctors, traductors, impressors, distribuïdors, fabricants de paper i tinta, dissenyadors de portades, agents literaris, bibliotecaris, ...)

De què serveix fer una fira literària, amb nombroses activitats culturals, si al final es deixa abandonada la jornada dedicada a la venda? La conclusió a la que arribo és la següent: a alguns organitzadors d’actes culturals els fa vergonya barrejar cultura amb negoci. És clar, vendre és.., és la part lletja de la cultura, fer pagar per ella, fer de comercial és desagraït, sona molt malament, és clar, però...resulta que sí, que escriure és negoci per a alguns, és un sou per a d’altres, és un ofici i intueixo que si la mentalitat no canvia, d’aquí a dos dies no hi haurà estands ni llibres ni lectures poètiques ni xerrades ni homenatges ni presentacions de llibres ni fira literària.

2 comentaris:

  1. M'agrada molt llegir sobre aquesta qüestió. Tinc previst escriure sobre això, però de moment et deixo un comentari. A mi, anar a vendre llibres em fa una emoció que es troba entre la mandra i la vergonya. No m'agrada gens. Si és que el capitalisme té res de bo (cosa dubtosa), la divisió del treball no és un mal invent. Penso que la feina de l'escriptor és escriure, la de l'editor publicar i difondre i la del llibreter vendre llibres. Jo no li demano a l'editor que escrigui per mi, i per tant no acabo d'entendre que em demanin que vagi a vendre pels mercats i les fires. Entenc que hi ha escriptors amb ànima de venedor i de firaire, en conec uns quants. S'ho passen bé i em sembla estupendo. Però a mi no m'agrada i m'ho passo fatal. M'agrada el contacte amb el lector (contacte en el bon sentit), però el contacte amb el comprador potencial no està fet per mi. Em sento com un venedor de crecepelo, i jo sé que el crecepelo no existeix. Hi ha bons venedors, i hi ha bons escriptors. Tots servim per alguna cosa, però no tots servim per la mateixa i encara menys tots servim per tot.

    ResponElimina
  2. Sí, Lluís, estic d'acord amb tu. En l'article estic reivindicant que els promotors de festivals literaris i altres activitats del ram s'impliquin en la promoció de la venda de llibres.
    De totes maneres també s'ha de dir que els elements primordials del fet literari són només l'emisor i el receptor. L'escriptor i el lector. Per això el primer interessat a que el lector (apabullat d'ofertes literàries) llegeixi el seu llibre és el propi escriptor. Ergo, l'escriptor (és a dir tu, estimat LLuís, i jo, i tots els que estem entestats a posar paraules una rera l'altra) s'ha de vendre també. És la realitat.

    ResponElimina