dissabte, 16 de juliol de 2016

Paradoxes




Darrerament alguns companys de lletres han publicat articles preguntant-se sobre l’ofici de l’autor. Especialment sobre el de l’autor en llengua catalana, que és l’autor de la lliga regional i que no esdevé internacional fins que no se’l tradueix al castellà o a altres llengües.


Jo voldria apuntar que molta gent viu exclusivament dels llibres. És el cas dels llibreters, dels editors i de tot el cercle editorial, dels agents literaris, dels impressors...


Paradoxalment els autors no poden viure dels llibres.


Hi ha excepcions, és clar. És el cas dels escriptors consagrats, dels escriptors de best-sellers... Casualment aquestes excepcions són els que publiquen també en altres llengües. Els best-sellers també formen part de la paradoxa que diu que la literatura que més es ven és la que té menys qualitat literària. De fet diria que la qualitat no és una prioritat en les obres que neixen amb aquesta vocació de ser supervendes, i tanmateix són les que reben més suport comercial i promocional per part de les seves editorials i dels llibreters. Hi ha excepcions, ho repeteixo, però són això: excepcions.

Sebastià Bennasar també en parla en el seu article  EL PRECARIAT LITERARI (De què viu un escriptor?)  http://blocs.mesvilaweb.cat/ballaruga/?p=267867
 

I aquí es veu clarament com el peix es menja la cua. Si un autor no pot viure de la literatura, ha de treballar en altres coses per a guanyar-se les garrofes. Amb la precarietat laboral actual, al nostre autor amb prou feines li quedarà temps per a la creació. Aleshores o bé l’abandonarà, o bé la deixarà com a una activitat residual i esporàdica. En qualsevol cas serà difícil que li pugui imprimir la qualitat que desitjaria: a escriure s’aprèn escrivint i llegint. Ambdues coses requereixen una important inversió de temps que no té el nostre autor.


Heu escoltat alguna vegada aquesta frase: “El que es publica en català no té prou qualitat”? 


Doncs resulta que hi ha de tot, com diu Lluís Bosch al seu blog http://nigrasum2.blogspot.com.es/2016/07/lestiu-de-lescriptor-diletant-1.html
 

Paradoxalment crec que un gran volum de publicacions no és sinònim de que la literatura catalana gaudeix de bona salut
Ans al contrari! Entre els nombrosos títols publicats, els de més qualitat literària passen desapercebuts. I per a reblar més el clau, sé d’autors a qui s’ha criticat que són massa literaris. És per a donar-se cops de cap contra la paret.


Crec sincerament que les grans editorials que publiquen en català publiquen massa. I no em refereixo a la quantitat d’exemplars, sinó a la varietat de títols. La fórmula que aplica l’editorial és senzilla: Si, per exemple, cobreixen despeses venent 100 exemplars d’una obra i l’autor té una capacitat de venda en el seu cercle personal de 200 exemplars, no cal fer tiratges gaire llargs ni promocions amb la finalitat d’abraçar un cercle més ampli. És més econòmic anar publicant altres títols d’altres autors. Molts títols. Al cap i a la fi hi ha escriptor a cabassos, tots ells amb una o varies novel·les sota el braç, creades de forma gratuïta durant mesos de feina, per amor a l’art. 

Qui cobra un sou per estar escrivint una obra de narrativa?


Una coneguda editorial catalana (que no anomenaré) publica més de 500 obres de narrativa a l’any. Si,  al cap de l’any, ven 200 exemplar de cada, en total sumen 100.000 exemplars. El total d’autors rebran aproximadament 200 euros cada un. Si l’editorial apostés per vendre el mateix nombre d’exemplars però de 10 autors, cada autor percebria un sou digne. Podria ‘professionalitzar-se’


 Sé que aquests càlculs són esquemàtics, però aproximar-se a aquest model no ha de ser tan difícil: darrerament han nascut moltes petites editorials que si que publiquen pocs títols però molt ben triats i en fan un seguiment i una promoció acurada. Gràcies a totes vosaltres perquè així es cuida la literatura, s’educa al lector, es respecta l’autor i se l’alimenta. L'amiga de Mafalda, la Libertad, deia referint-se a sa mare que és traductora: "Conoceis a Sartre? El último pollo que comimos lo escribió él". Sempre m'ha encantat aquesta imatge tant gràfica.


Com a lectora també agraeixo aquest model, m’ofusca la gran varietat de llibres que trobo a les llibreries. En els darrers temps em resulta més fàcil triar un llibre confiant en l’editorial que el publica més que en l’autor. Potser com a autora en sortiria perjudicada i les meves novel·les no entrarien dins els paràmetres exigits, però és un risc que no m’importaria córrer. 


I dit això, me’n vaig a llegir una estona.  


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada