9:00 Em llevo contenta. Avui per la tarda
hi ha un acte d’homenatge a un Autor excepcional, malauradament desaparegut, en
el seu poble natal. Planejo anar-hi
11:00 Surto amb el cotxe passant perla
benzinera. Tinc 2 hores de trajecte.
13:00 Arribo al poble. Com l’acte és per
la tarda faig turisme per la vila i dino en un bar.
17:00 Entro a la sala d’actes, el cine.
Està ple de gom a gom. Segur que xalarem!
17:10 Un personatge que no es presenta (¡!) fa una introducció i parla de l’Autor
i de la seva infantesa al poble. Podria ser l’alcaldessa.
Potser es pensa que tots els assistents la reconeixen. Una de
dos: o és molt famosa i jo estic a la inòpia, o ella es pensa que no hi ha
forasters. Em sento rara (?).
17:20 Rosa Regàs, convidada especial, fa
un magnífic discurs sobre la llengua i la cultura catalanes. Clara, directa,
incisiva, intel·ligent….
17:40 Familiars molt propers a l’Autor ens
parlen d’ell, de la seva relació d’amor vers la vila, d’anècdotes literàries,
de records entranyables, del procés de creació de l’Autor…. Emotiu,
interessant, amè….
18:00 Amb una excel·lent sessió de fotografies
antigues com a teló de fons, entre 15 i 20 escolars de diferents edats desfilen
per la tarima destrossant els textos de l’Autor, mal-llegint paràgrafs mal
triat, sense entonació, ni gràcia, i sense haver-los assajat en absolut. (¡!). Grans ovacions dels assistents ja
que la majoria són pares, avis tiets, amics i familiars dels nens.
Em pregunto per què no s’ha fet una tria dels millors alumnes
lectors i s’han assajat uns textos més
adients (?). També em dic a mi mateixa que molts dels xiquets són un pèl petits per
aquest tipus de lectures. Recordo com jo mateixa odiava llegir els clàssics catalans,
obligatoris a l’escola, amb 11 i 12 anys.
18:45 Per fi s’acaba la tortura. (Malaguanyada
tarda de diumenge). Per sort uns adults del club de lectura i de teatre fan unes
darreres lectures de luxe. Ara sí que tornem a gaudir.
19:00 A corre-cuita una cantautora esgarrapa
tres cançons des d’un racó de l’escenari, perquè el temps s’esgota i comença la
sessió de cinema de diumenge (que naturalment (?) no es pot endarrerir).
Dues hores de trajecte fins a casa no em treuen la sensació
de disgust. Estic decebuda. No és el primer cop que em passa, assistint a actes
culturals en pobles i viles petites. Per això m’he animat a fer aquesta crítica.
Aquest era un homenatge anunciat, hi podia assistir (com jo)
molta gent de diferents llocs del país. Però semblava que s’havia organitzat
com un acte local, per a la gent del poble, sense pretensions i sense
entusiasme. Durant bona part del temps va semblar una activitat escolar per a
pares i familiars dels alumnes.
Fa uns dies, en una lectura de poemes en una altra vila
menuda, un dels poetes (tots eren de renom i van fer unes lectures emotives i
intenses) es va animar a llegir també els poemes que havia fet, per a l’ocasió,
la seva filleta de 8 anys (¡!). Algú li
va riure la gràcia, però la veritat és que desmereixia la posada en escena i menyspreava
la resta de poetes participants. Són quatre gats de poble! (semblava pensar el
pare-poeta orgullós), no ve d’aquí!
Fa poc, també, en una conferència sobre els Ibers, el ponent
principal va iniciar el seu discurs sense presentar-se (¡!), sense avalar els seus coneixements ni parlar de les seves
fonts, i dirigint-se a un públic nombrós (malgrat que estàvem en un poblet de
menys de 500 habitants) a través d’un micròfon que no funcionava en absolut (¡!). Els organitzadors no s’havien
preocupat de fer les probes de so i semblava que tant se’ls hi donava, perquè
aquella deficiència no es va solucionar. La meitat del públic va dedicar-se a dormir ja que feia bona
temperatura a la sala. L’altra meitat vam anar marxant, avorrits.
Aprofitant que comença un nou any, llenço a l’aire un desig:
que els organitzadors d’actes similars es deixin de “ruralismes” i despleguin
tot el seu potencial. Estic segura que en una ciutat més gran no s’haurien produït
aquestes relliscades. Si us plau,
senyors organitzadors, una mica més de respecte pels assistents, pels homenatjats
i pels participants en els actes. No tinguin complexes, per favor (no oblidin
que en el pot petit està la millor confitura). No calen més diners, ni més espectadors, sinó
més voluntat i més confiança a l’hora de fer les coses bé.
He de dir, abans d’acabar, que aquestes experiències més o
menys desafortunades no han estat la norma:
en altres ocasions, en sales petites o en
reunions de 30 o 40 persones, he pogut gaudir d’activitats culturals
espectaculars, entranyables, fetes amb cura i amb el cor. I dit això:
Bon Any Nou a tots!!!!