No, no sabia res de Txernòbil. Quatre frases
fetes, tres notícies del telediari, dues opinions formades en la llunyania, una
punxada al pit en veure un reportatge, cap coneixement.
Alexiévich em desconcerta. La primera paraula
del volum diu: “Ensayo”. La segona, “Crónica”. Tanmateix les veus de Txernòbil
són literàries, no pas un llistat de testimonis literals. Alexiévich filtra,
mastega de forma molt subtil la informació rebuda després d’entrevistar-se
durant vint anys amb persones relacionades d’una manera o altra amb l’explosió
del quart reactor, aquell 26 d’abril de 1986. Familiars dels bombers que varen
apagar el foc, liquidadors encarregats de les neteges posteriors dels
territoris més afectats per la radiació, habitants dels pobles veïns,
treballadors de la central, infermeres, tècnics, mestres, científics, vídues, pagesos,
soldats, voluntaris...
Més que un mosaic, el que tenim entre les mans
és un calidoscopi complex. Calidoscopi que vol ajudar a comprendre allò que és
incomprensible: el drama global causat pel desastre. Podrem intuir les
situacions personals, els conflictes morals que assetgen els afectats, els drames
dels evacuats, la percepció d’un enverinament invisible que pateixen tots els
objectes i materials casolans i també les persones i el animals. Ningú, encara
ara, té una informació global, ni tant sols els personatges, les veus dels
quals anirem escoltant. Tot el que tenim són visions esbiaixades, coixes,
partides, fragmentades. Difícilment traurem l’entrellat del drama.
Les veus de Txernòbil, totes les veus són, al
cap i a la fi, la veu d’Alexiévich, mirant d’aglutinar les experiències
disperses. Un cant coral, una veu poètica, freda i descarnada al mateix temps,
que (igual que la radiació) deixa infinitud de forats a la pell, al cos, a
l’ànima. Forats de por, d’incomprensió, de malura, de soledat. Ferides físiques
i psicològiques.
Però Alexiévich va més enllà: ens explica
també la relació home-estat dins el sistema soviètic, l’estructura de rusc on
l’individu està al servei de l’eixam, o més encara, de l’elit de l’eixam. El fracàs
del sistema soviètic es va consolidar, diu ella mateixa, a Txernòbil. Les
persones que es van sacrificar, abanderats de l’heroisme inculcat (moltes van
anar voluntàriament per a salvar la pàtria del desastre) i que després van patir l’oblit i
l’arraconament per part de totes les institucions, són víctimes de la ignorància
imposada, de la submissió i del jou de l’estat, però herois de la supervivència.
No diré res més, només que Alexiévich és una
veu que val la pena escoltar i s’ha d’escoltar. Perquè Txernóbil també forma
part del nostre món.
Voces de Chernóbil / Svetlana Alexiévich / Traducción de Ricardo San Vicente / Edició: Debolsillo 2015 / 406 pàgines / ISBN 9788490624401