Un enigma vital entre les marees
●●●○○
Vaig començar a llegir Piranesi sense saber en absolut què em trobaria. No coneixia la Susanna Clarke ni el seu primer èxit, Jonathan Strange i el Senyor Norrell, una història de fantasia amb dos mags com a protagonistes que va guanyar el premi Hugo, el British Book Awards Newcomer of the Year i el World Fantasy Award. Només tenia referències d’alguns amics de facebook que l’havien lloat sense detallar-ne la trama. Ah! I la seva portada bella i inquietant i hipnòtica (no em negareu la importància de les portades, oi?)
Ara, després de llegir-lo i pair-lo, jo mateixa voldria parlar d’ell sense descriure’l, sense etiquetar-lo, sense donar pistes. D’entrada sí que us diré que no em sembla un llibre de fantasia encara que ens mostri un món fantàstic. Dit això, estem davant d’un dietari escrit per en Piranesi i a través del qual coneixerem la Casa, el món en què viu, en una quasi absoluta soledat. Perquè a la Casa només existeixen ell i l’Altre. Però arribarà un dia en què un seguit de circumstàncies misterioses i incomprensibles l’obligaran a plantejar-se una sèrie de qüestions: Qui és ell? Què fa allí? Com hi ha arribat? Hi ha altres Altres? Ha interpretat bé el món que l’envolta? O no hi ha interpretació possible?
La Clarke descriu tan nítidament la Casa que tanques els ulls i la veus, l’olores, sents els corrents d’aire i la humitat dels mars. Et fiques a la pell d’aquest Piranesi estrafolari, curiós i reflexiu, que va amunt i avall de la Casa inspirada, com diu la mateixa autora, en els increïbles gravats de Giovanni Battista Piranesi i en els paisatges onírics de Borges. En Piranesi, observador incansable, va anotant les vicissituds diàries al seu inseparable dietari, amb una prosa neta, poètica i cristal·lina, clara i concisa. He sabut després de llegir-lo que la Clarke, en els darrers anys, ha patit una malaltia amb tendència a l’agorafòbia. Potser ve d’aquí la soledat serena en què està immers el seu personatge.
Entre les pàgines de Piranesi també es plantegen dubtes tan substancials com quina és l’essència de la persona. Fins a quin punt som influenciats i modelats pel nostre passat, per les nostres circumstàncies, pel nostre entorn i per la gent amb qui ens relacionem? Quantes personalitats conviuen al mateix temps dins nostre? Per ser sincera, passats els primers capítols, temia que el sentit de la història prengués un to paolocoellista, cosa que m’hagués decebut força. Per sort no va ser així. La majoria de preguntes que planteja no tenen resposta, el lector pot interpretar les seves pròpies metàfores i jugar amb elles i respondre-les al seu aire (o no, simplement pot deixar-se endur per la frescor i la calma que destil·la).
La trama, que al començament sembla contemplativa, va agafar embranzida a mida que avancen ele capítols i anem desvelant capes de misteris. Potser el destí final d’en Piranesi no és que m’hagués agradat, però sí que és coherent amb la resta de la història i s’hi arriba sense escarafalls ni cops d’efecte, cosa que és molt d’agrair.
PIRANESI / Susanna Clarke / Edició: Amsterdam 2021 / Traducció Ferran Ràfols Gesa /272 pàgines /