divendres, 17 de febrer de 2017

ELS ÀNGELS DE SÓAR - Jordi Pijoan-López

L'havia tingut a les mans en diverses ocasions, però no em decidia a llegir-lo. He de dir que l'edició m'encanta, el tipus de paper, la tipografia, les il·lustracions en blanc i negre que acompanyen cada part són tot un encert de l'editorial. Però potser el seu volum m'impressionava i intuïa que necessitaria dedicar temps i concentració per a la seva lectura.  L'espera, però, ha valgut la pena.

És difícil parlar d'Els àngels de Sóar. Perquè entre les seves pàgines conviuen una novel•la negra d'investigació, una teoria conspiratòria mundial i les aspiracions literàries del seu autor.
La trama d'investigació criminal parteix de Barcelona, on un enterrament desemboca en un assassinat i en la desaparició de dos cadàvers. Tindrà alguna cosa a veure l'herència del difunt? O que aquest sigui un mormó de nacionalitat nord-americana? Per què el protagonista acabarà compartint aventura amb una mormona de Utah? No és estrany, doncs, que les investigacions els portin a San Francisco, Montana i Utah. Però sí que sorprèn que el fil els acabi duent a Haití, Munic o Ginebra en una trama trepidant que no s'acabarà de resoldre fins ben bé les darreres pàgines.

El protagonista, el Miquel Garriga, un pare de família benestant, descregut, irreverent, egoista, malparlat, i força orgullós, ens anirà explicant com se li embolica la troca després de la mort del seu tiet Slott, un americà mormó esposat amb la seva tieta, també traspassada. Per diners, sempre per diners... Un trio absolutament dispar: el Garriga, la Margaret (germana del difunt mormó), i el Garcès (guardaespatlles i investigador privat) descobriran una conspiració d'abast mundial que implicarà polítics, alts càrrecs empresarials, alemanys descendents de nazis, jueus, científics, laboratoris farmacèutics, fanàtics religiosos, guerrillers africans, defensors dels drets dels gais, missioners, ONG's...

L'expressivitat lingüística del Garriga, amb el seu llenguatge groller i col•loquial (perquè ell fa anar la pipa, guipa, guilla, carda, piula, fuig de la bòfia, clissa, ...), la descripció acurada però natural i gens forçada dels paisatges i ubicacions del periple dels protagonistes, fan que la trama sigui versemblant, de fet el lector se sent tan partícip de la investigació com si fos un quart membre del grup.
Les dades històriques de què fa gala, des de l'època dels moviments de defensa gai dels anys setanta a San Francisco, passant per l'anàlisi de l'antic testament, de les religions majoritàries, i les dades científiques relacionades amb virus com l'Ebola o la SIDA, són molt exhaustives. Hem de saber que l'autor li ha dedicat ben bé tres anys a la documentació i escriptura de la novel•la. Això és molt d'agrair, tot i que en algun moment les dades poden fer-se excessives. No cal amoïnar-se, però, perquè la trama segueix amb bon ritme capítol a capítol.

I per acabar, no dir-vos res més que us animeu a llegir-la i a gaudir de la macro-aventura que ens ofereix el Jordi Pijoan-López. Per això, també, us deixo un enllaç a una entrevista a l'autor:

http://www.muchomasqueunlibro.com/entrevista-a-jordi-pijoan-lopez/

Els àngels de Sóar / Jordi Pijoan-López / Llíbres de l'índex / primera edició: setembre 2015 /  774 pàgines / ISBN 978-84-944144-3-5. 

 


dissabte, 17 de desembre de 2016

UN OCEÀ DE MEMÒRIA - Sebastià Bennasar



António Figueira, professor de literatura espanyola a la Universitat de Lisboa, a l’atur des de fa un cert temps, rep una oferta per a treballar com a professor a la Universitat de les Açores. Concretament a Ponta Delgada, la seva illa natal. Les hores posteriors a l’oferta, la presa de decisió i l’arribada a les illes és on es clava la ploma de Bennasar a la magnífica “Un oceà de memòria”. 

És d’aquelles novel·les que gaudeixes frase a frase. Que llegeixes lentament, sense pressa, perquè res t’impulsa a acabar-la. És d’aquella classe de narracions que et deixen entreveure històries molt personals a través d’un foradet. Que, a més a més, et transporten a llocs llunyans (llunyans per desconeguts, no per distants) i  com qui no vol la cosa, ens desvetlla la història més recent de les illes Açores. 

Immersos a la lectura és inevitable pensar en Figueira com en una ànima bessona del Pereira de Tabucchi. L’António Figueira de Bennasar també és un ésser introspectiu, que va perdre alguna cosa essencial a partir del moment en què fugí de la seva illa natal i de la política repressora  que s’imposava. Marxà a refer la seva vida a Lisboa, ciutat que també marcarà el seu periple vital, durant el salazarisme. Un ésser solitari, profundament intel·lectual, que es veurà obligat a tornar i retrobar tot allò que hi va abandonar (velles amistats, records soterrats, un amor fugaç...)

Figueira s’anirà retrobant amb els personatges que donen o van donar sentit a la seva vida:  l’Ana Rita, cap de les biblioteques de la Universitat de les Açores; l’escriptor i periodista António Serra; Pedro Cunha, més famós pels seus  texts fúnebres que escriu per a una funerària, que no pas pels seus llibres; un professor de literatura mort en circumstàncies molt especials; tres dones que han obert una llibreria a Ponta Delgada; un comissari lletraferit;  els joves poetes mirant de sobreviure a la crisi econòmica i existencial del segle XXI... un seguit de  personatges sorprenents que potser són ficticis però voldríem que fossin reals.

No pot evitar, Bennasar, parlar d’ allò que estima, que és la seva terra, la seva llengua i les seves expressions. Per això es llança, innovant en l’estil, creant un discurs que entrellaça narració, pensament i diàleg, en un marc que podria ser idíl·lic: Portugal i les illes Açores passaran davant dels nostres ulls. Un paisatge, un clima i un tarannà que semblen pertànyer només als seus habitants.

Sense cap mena de dubte, una de les millors novel·les que he llegit enguany.

 Un oceà de memòria / Sebastià Bennasar / El Gall Editor / 2016 / 177 pàg. / ISBN 978-84-16416-07-3






 


dijous, 6 d’octubre de 2016

QUAN EM VINGUIN A BUSCAR - Àfrica Ragel



Vaig conèixer l’Àfrica Ragel fa molts anys, en un entorn gens literari. Res em feia pensar que vint anys després la retrobaria com a fructífera escriptora amb uns quants llibres a les espatlles. Tenia moltes ganes de llegir-la i encara em vaig animar més després de les primeres pàgines: l’Àfrica estava tractant un personatge molt conegut a les contrades on visc i del qual me n’havia parlat profusament l’escriptor Toni Orensanz. El personatge en qüestió és en Nicomedes Méndez, botxí que exercí  a les províncies de Tarragona i  Barcelona entre el segle XIX i XX.

La novel·la arrenca amb un fet colpidor i basat en fets reals: els darrers instants abans de l’execució pública amb garrot vil de l’Isidre Montpart, mentre afirma que és innocent. A partir d’aquí, amb un flash-back que es tancarà a la darrera pàgina, sabrem què ha portat a l’Isidre al patíbul.

L’Àfrica ens situa a la Barcelona de finals del XIX i inicis del segle XX, en plena expansió demogràfica i urbanística. El personatges principals es mouen entre Poble Nou (un barri obrer, un niu de fàbriques i de tallers tèxtils), Gràcia (recentment engolida per la gran urbs que vol ser Barcelona) i les Rambles (barri per on es belluga l’afamat botxí a la recerca d’una mica d’humanitat).

Coneixerem la històries de les famílies dels obrers de les fàbriques del Poble Nou amb les seves misèries, odis, amors i desitjos de prosperar. També la vida del botxí Nicomedes Méndez, de la seva dona i de la seva filla, marcats tots ells per l’ofici ben pagat però molt mal vist. Gran importància té també en Malaherba, el nen obrer, que és pur instint de supervivència.

Vull destacar la verosimilitut dels personatges (i de les històries i de les situacions), l’ambientació molt ben treballada (fruit d’una profunda tasca de documentació i d’immersió en l’espai i en el temps) i un complex desenvolupament de l’interior dels personatges, dels seus pensaments, desitjos, pors... L’Àfrica Ragel sap transmetre la manera de viure de la època en els diferents estaments que toca (obrers explotats, baixa burgesia), cosa que no aconsegueixen molts escriptors de best Sellers falsament històrics (no vull dir noms).

Els sentiments de frustració  i impotència dels obrers, les ànsies per sobreeixir i prosperar a costa del que sigui, la indiferència del sector burgès en front de la pobresa, el desencís per la vida conjugal i per l’estigma de l’ofici de botxí que pateix en Nicomedes, la sensibilitat de la filla abocada a una vida sense esperança, són colpidores i autentiques. I sobretot el curs d’una vida que desemboca en el no res que es la vida del nostre protagonista, l’Isidre, ens fa empatitzar profundament amb el mosaic de vicissituds i drames que assetgen als protagonistes.

Les desventures dels personatges, molt dures i cruels en algunes ocasions, suren per damunt de les històries d’amor i desamor. El diàleg inicial del Xato i l’Ostranini anima a pensar que ens endinsarem en les vagues i protestes fruits de l’anarquisme que es va viure en l’època. Però aquests temes només apareixen com a rerefons  Els apunts més íntims i la trama d’acció està molt ben dosificades, assolint un equilibri que fa que t’enganxis a la lectura fins al final.

Per acabar apuntaré una de les reflexions que ens fa l’autora: la cultura és la base de la rebel·lió, per això l’Isidre va indissolublement lligat a la lectura i a l’ensenyament de les lletres i concretament a “Moby Dick”, de Herman Melville, paradigma de la lluita entre desiguals. Ja sabem que  l’analfabetisme ha estat l’eina de la submissió des de temps immemorials.

Us recomano molt la seva lectura, sé que la disfrutareu, especialment als que us agradi conèixer aquella Barcelona i aquells oficis dels que ja no es parla però que formen part de la nostra història més propera.

Quan em vinguin a buscar / Àfrica Ragel /  Tigre de Paper Edicions (2015) / 228 pàg. / ISBN 978-84-943205-9-0

divendres, 26 d’agost de 2016

BESÒS MAR - Lluís Bosch

Fa més d'un any que tenia pendent escriure l'apunt de Besòs Mar. Lluís Bosch, però, és un autor que em commociona, que l'he de llegir amb calma perquè sempre hi ha rellevàncies en el que diu. Estic aquí després d'una segona lectura i, ara sí, us deixo unes quantes impressions.

Ja en el capítol (-1) l'autor ens fa tota una declaració d'intencions: ens deixarà veure per una escletxa uns dies de la vida de l'inspector Crespo. Una finestra oberta en el temps i en l'espai (com a les velles pel·lícules de ciència-ficció):2003, Barcelona.
S'ha trobat un cadàver a la platja però l'autor no pensa pas aclarir-nos els misteris ni descobrir trames. Per això és important retornar a aquest primer capítol un cop acabada la lectura.

L'inici és brutal literàriament parlant. Ens presenta d'una revolada el que veurem en la finestra espai-temporal (que durarà el que duri la lectura), des de l'inici dels fets fins al desenllaç. Un narrador omniscient que sap del passat i del futur ens fa un recorregut per la vida policial de Crespo, ens posa en situació de comprendre el seu estat físic i anímic actual i ens diu clarament que l'autor creu en el karma i en una mena de justícia poètica del destí. Aquest to d'inevitable desastre es perd a partir del capítol 1 i no es torna a recuperar fins al final, tancant la finestra.


He de dir que Lluís Bosch és un artista creant ambients. En quatre línies és capaç de descriure la decadència d'una vida, la samorda vora el mar, l'ensopiment d'una habitació, la sordidesa d'un bar de carretera.

Bosch, a més a més, és un prestidigitador que vol deixar una sensació d'engany en el lector. De fet tens la constant sensació de què el que passa a en Crespo és tot plegat un somni, i acceptes navegar per una bombolla d'irrealitat que barreja sense cap mena de pudor la violència més crua de la policia franquista al País Vasc amb els deliris, encanteris i profecies d'una bruixa del segle XX. I com no podia ser d'una altra manera, planeja de fons el desencís d'un immigrant que mai se sentirà part de la terra d'acollida i les arrels del qual s'han eixugat amb el temps, sense adonar-se, convertint-se en pols de somni.


El treball lingüístic fent expressar cada personatge a la seva manera pròpia i intransferible és d'agrair, tot i que crec que és millorable (l'inspector Crespo, natural d'Extremadura, no acaba de decidir-se per una fórmula, i el trobem parlant-se a mateix en català, alternant català i castellà quan es dirigeix a en Rodergues o a Conte o als bessons...). Fa una recreació forçada i poc realista del bilingüisme, seguint uns criteris d'expressió que he trobat aleatoris.
En canvi mostra amb precisió, agudesa i detall el món de contrastos a què s'enfronta el detectiu: policies veterans hereus del franquisme vs. principiants criats en democràcia, flamants mossos d'esquadra vs. la rància policia nacional, el fred i llunyà centre urbà vs. els fantasmagòrics suburbis, les escadusseres relacions de veritable amistat vs. les d'interès cru i pelat, ...
 


En conjunt, l'estil estimulant punyent i franc de Lluís Bosch toca la fibra, fa cavil·lar, ens posiciona en altres talaies des d'on mirar el món que ens envolta i que creiem conèixer. Llegiu-la, feu-me cas, que en gaudireu. Jo m'embarcaré en la seva primera novel·la "Aire brut", que se m'havia escapat.

Besòs Mar / Lluís Bosch / Edició: Alrevés 2015 / 229 pàgines / ISBN 978-84-16328-18-5




dilluns, 8 d’agost de 2016

VOCES DE CHERNÓBIL – Svetlana Alexiévich



“Saps què va passar a Txernòbil?”, em pregunta un amic “Si, és clar que ho sé, com tothom”, responc. I m’ofereix el volum de la Svetlana Alexiévich. sense dir res més.

No, no sabia res de Txernòbil. Quatre frases fetes, tres notícies del telediari, dues opinions formades en la llunyania, una punxada al pit en veure un reportatge, cap coneixement.

Alexiévich em desconcerta. La primera paraula del volum diu: “Ensayo”. La segona, “Crónica”. Tanmateix les veus de Txernòbil són literàries, no pas un llistat de testimonis literals. Alexiévich filtra, mastega de forma molt subtil la informació rebuda després d’entrevistar-se durant vint anys amb persones relacionades d’una manera o altra amb l’explosió del quart reactor, aquell 26 d’abril de 1986. Familiars dels bombers que varen apagar el foc, liquidadors encarregats de les neteges posteriors dels territoris més afectats per la radiació, habitants dels pobles veïns, treballadors de la central, infermeres, tècnics, mestres, científics, vídues, pagesos, soldats, voluntaris...

Més que un mosaic, el que tenim entre les mans és un calidoscopi complex. Calidoscopi que vol ajudar a comprendre allò que és incomprensible: el drama global causat pel desastre. Podrem intuir les situacions personals, els conflictes morals que assetgen els afectats, els drames dels evacuats, la percepció d’un enverinament invisible que pateixen tots els objectes i materials casolans i també les persones i el animals. Ningú, encara ara, té una informació global, ni tant sols els personatges, les veus dels quals anirem escoltant. Tot el que tenim són visions esbiaixades, coixes, partides, fragmentades. Difícilment traurem l’entrellat del drama. 

Les veus de Txernòbil, totes les veus són, al cap i a la fi, la veu d’Alexiévich, mirant d’aglutinar les experiències disperses. Un cant coral, una veu poètica, freda i descarnada al mateix temps, que (igual que la radiació) deixa infinitud de forats a la pell, al cos, a l’ànima. Forats de por, d’incomprensió, de malura, de soledat. Ferides físiques i psicològiques.

Però Alexiévich va més enllà: ens explica també la relació home-estat dins el sistema soviètic, l’estructura de rusc on l’individu està al servei de l’eixam, o més encara, de l’elit de l’eixam. El fracàs del sistema soviètic es va consolidar, diu ella mateixa, a Txernòbil. Les persones que es van sacrificar, abanderats de l’heroisme inculcat (moltes van anar voluntàriament per a salvar la pàtria del desastre)  i que després van patir l’oblit i l’arraconament per part de totes les institucions, són víctimes de la ignorància imposada, de la submissió i del jou de l’estat, però herois de la supervivència.

No diré res més, només que Alexiévich és una veu que val la pena escoltar i s’ha d’escoltar. Perquè Txernóbil també forma part del nostre món.


Voces de Chernóbil / Svetlana Alexiévich / Traducción de Ricardo San Vicente / Edició: Debolsillo 2015 / 406 pàgines / ISBN 9788490624401