ELS NOIS DE LA NICKEL - Colson Whitehead (2019)

 

L'infern ignorat.

●●●●○ 

 “Fins i tot morts, els nois eren un problema”. Amb aquesta declaració d'intencions comença Els nois de la Nickel, premi Pulitzer 2020 de l'escriptor afroamericà Colson Whitehead, que amb un estil àgil i directe ens portarà a les profunditats del campus de Nickel, una escola-reformatori de Florida, de la mà de un dels seus residents: Elwood Curtis.

Whitehead, que ja va enlluernar la crítica narrant les penalitats dels esclaus negres als EUA a la seva anterior novel·la “El ferrocarril subterrani”, avança en el temps i ens situa als anys seixanta. Elwood, un noi negre, seguidor de Martin Luther King i que creu viure en un món on la igualtat és possible fa autoestop per dirigir-se al primer dia d'universitat. No ho sap, però el cotxe on puja és robat. No trigarà a trobar els seus ossos al reformatori.

La primera part de la novel·la situa Elwood al seu entorn natural: l'escola per a negres, casa seva, l'estanc on treballa per hores, la vida del barri i les primeres participacions en manifestacions pels drets civils. La segregació és palesa “El primer dia de curs, els alumnes de l'institut Lincoln rebien els nous llibres de text de segona mà de l'institut per a blancs del davant. Com sabien on anirien els llibres, els estudiants blancs deixaven retalls escrits per als nous propietaris: “Escanya't, negre!”, “Fots pudor!”, “Menja merda!”), però també l'esperança de canvi: “ Va dir a els seus alumnes que el primer que havien de fer era guixar totes les paraulotes dels llibres de text”.

Serà a la segona part on ens submergirem, amb Elwood, a les entranyes de la Nickel: els somnis truncats, el bany de realitat, l'amistat amb el pragmàtic i rebel Turner, les topades amb el superintendent Spencer (executor de la màxima violència), l'infern de les pallisses i vexacions, la por... I el que és pitjor, Elwood aprendrà que és millor callar i aguantar, que no hi ha defensa possible si ets un jove de raça negra i que el discurs idealista de Martin Luter King queda molt lluny del reformatori.

 

C. Whitehead- ©2014Larry D.Moore

Tot i que aquesta ficció s'inspira en la terrible història que va sortir a la llum el 2014 en trobar-se una fossa amb més de cinquanta cadàvers de nois negres que se suposaven fugats del reformatori Dozier, no és intenció de l'autor recrear-se en la morbositat en el dramatisme. Els lectors que busquen sang i escenes de violència explícita, en trobaran poques. Així es descriu la primera pallissa: “Elwood es va aferrar al llit i va mossegar el coixí, però es va desmaiar abans que acabessin, de manera que, quan més tard li van preguntar quants cops havia rebut, no va saber respondre.” Aquest és un dels grans encerts de l'autor d’“Els nois de la Nickel”: amb gran habilitat, sense resultar pedant, ni pompós, ni alliçonador, Whitehead fuig del sensacionalisme, de la sensibleria i del victimisme, per fer un retrat clar i directe de la violència, de l'abús de poder i de la violació de drets civils contra els negres en una institució (La Nickel) que, al cap i a la fi, no fa més que reproduir les conductes imperants a la societat de “fora”. I ho fa, a més, sense jutjar els terribles fets que ens explica. Un altre gran encert. Els exposa amb claredat i sense doblecs, amb un estil semiperiodístic, esquitxat de breus descripcions i diàlegs àgils i que ens impulsa sense remei cap a un final inesperat.

   

Arribats a aquest punt ja hem vist que allò que pretén realment Whitehead és mostrar-nos les dues forces antagòniques que enfronten els membres de la societat americana des de l'abolició. Una és la lluita per la igualtat racial,  i una altra el gen racista que sembla enquistat a gran part d'aquesta societat. En ple segle XXI, bombardejats per notícies sobre la impunitat policial de l'era Trump i el moviment Black Lives Matter, Whitehead ens regala un text sobri, cisellat i cru. Una gran metàfora sobre persones que busquen una dignitat que la societat nord-americana, imbuïda d'un racisme endèmic, ha decidit negar-los.

I abans d'acabar, unes paraules per lloar la magnífica traducció de Laia Font. Una gran feina!

ELS NOIS DE LA NICKEL (The NIckel boys)-2019/ Colson Whitehead / Edicions El Periscopi 2020 / Traducció Laia Font i Mateu /245 pàgines / 

 

PIRANESI - Susanna Clarke (2021)

 

Un enigma vital entre les marees

●●●○○

Vaig començar a llegir  Piranesi sense saber en absolut què em trobaria. No coneixia la Susanna Clarke ni el seu primer èxit, Jonathan Strange i el Senyor Norrell, una història de fantasia amb dos mags com a protagonistes que va guanyar el premi Hugo, el British Book Awards Newcomer of the Year i el World Fantasy Award. Només tenia referències d’alguns amics de facebook que l’havien lloat sense detallar-ne la trama. Ah! I la seva portada bella i inquietant i hipnòtica (no em negareu la importància de les portades, oi?)

Ara, després de llegir-lo i pair-lo, jo mateixa voldria parlar d’ell sense descriure’l, sense etiquetar-lo, sense donar pistes. D’entrada sí que us diré que no em sembla un  llibre de fantasia encara que ens mostri un món fantàstic. Dit això, estem davant d’un dietari escrit per en Piranesi i a través del qual coneixerem la Casa, el món en què viu, en una quasi absoluta soledat. Perquè a la Casa només existeixen ell i l’Altre. Però arribarà un dia en què un seguit de circumstàncies misterioses i incomprensibles l’obligaran a plantejar-se una sèrie de qüestions:  Qui és ell?  Què fa allí? Com hi ha arribat? Hi ha altres Altres? Ha interpretat bé el món que l’envolta? O no hi ha interpretació possible?

La Clarke descriu tan nítidament la Casa que tanques els ulls i la veus, l’olores, sents els corrents d’aire i la humitat dels mars. Et fiques a la pell d’aquest Piranesi estrafolari, curiós i reflexiu, que va amunt i avall de la Casa inspirada, com diu la mateixa autora, en els increïbles gravats de Giovanni Battista Piranesi i en els paisatges onírics de Borges. En Piranesi, observador incansable, va anotant les vicissituds diàries al seu inseparable dietari, amb una prosa neta, poètica i cristal·lina, clara i concisa. He sabut després de llegir-lo que la Clarke, en els darrers anys, ha patit una malaltia amb tendència a l’agorafòbia. Potser ve d’aquí la soledat serena en què està immers el seu personatge. 

Entre les pàgines de Piranesi també es plantegen dubtes tan substancials com quina és l’essència de la persona.  Fins a quin punt som influenciats i  modelats pel nostre passat, per les nostres circumstàncies, pel nostre entorn i per la gent amb qui ens relacionem? Quantes personalitats conviuen al mateix temps dins nostre? Per ser sincera, passats els primers capítols, temia que el sentit de la història prengués un to paolocoellista, cosa que m’hagués decebut força. Per sort no va ser així. La majoria de preguntes que planteja no tenen resposta, el lector pot interpretar les seves pròpies metàfores i jugar amb elles i respondre-les al seu aire (o no, simplement pot deixar-se endur per la frescor i la calma que destil·la).

La trama, que al començament sembla contemplativa, va agafar embranzida a mida que avancen  ele capítols i anem desvelant capes de misteris. Potser el destí final d’en Piranesi no és que m’hagués agradat, però sí que és coherent amb la resta de la història i s’hi arriba sense escarafalls ni cops d’efecte, cosa que és molt d’agrair. 

PIRANESI / Susanna Clarke / Edició: Amsterdam 2021 / Traducció Ferran Ràfols Gesa /272 pàgines /

ELS ÀNGELS DE SÓAR - Jordi Pijoan-López

L'havia tingut a les mans en diverses ocasions, però no em decidia a llegir-lo. He de dir que l'edició m'encanta, el tipus de paper, la tipografia, les il·lustracions en blanc i negre que acompanyen cada part són tot un encert de l'editorial. Però potser el seu volum m'impressionava i intuïa que necessitaria dedicar temps i concentració per a la seva lectura.  L'espera, però, ha valgut la pena.

És difícil parlar d'Els àngels de Sóar. Perquè entre les seves pàgines conviuen una novel•la negra d'investigació, una teoria conspiratòria mundial i les aspiracions literàries del seu autor.
La trama d'investigació criminal parteix de Barcelona, on un enterrament desemboca en un assassinat i en la desaparició de dos cadàvers. Tindrà alguna cosa a veure l'herència del difunt? O que aquest sigui un mormó de nacionalitat nord-americana? Per què el protagonista acabarà compartint aventura amb una mormona de Utah? No és estrany, doncs, que les investigacions els portin a San Francisco, Montana i Utah. Però sí que sorprèn que el fil els acabi duent a Haití, Munic o Ginebra en una trama trepidant que no s'acabarà de resoldre fins ben bé les darreres pàgines.

El protagonista, el Miquel Garriga, un pare de família benestant, descregut, irreverent, egoista, malparlat, i força orgullós, ens anirà explicant com se li embolica la troca després de la mort del seu tiet Slott, un americà mormó esposat amb la seva tieta, també traspassada. Per diners, sempre per diners... Un trio absolutament dispar: el Garriga, la Margaret (germana del difunt mormó), i el Garcès (guardaespatlles i investigador privat) descobriran una conspiració d'abast mundial que implicarà polítics, alts càrrecs empresarials, alemanys descendents de nazis, jueus, científics, laboratoris farmacèutics, fanàtics religiosos, guerrillers africans, defensors dels drets dels gais, missioners, ONG's...

L'expressivitat lingüística del Garriga, amb el seu llenguatge groller i col•loquial (perquè ell fa anar la pipa, guipa, guilla, carda, piula, fuig de la bòfia, clissa, ...), la descripció acurada però natural i gens forçada dels paisatges i ubicacions del periple dels protagonistes, fan que la trama sigui versemblant, de fet el lector se sent tan partícip de la investigació com si fos un quart membre del grup.
Les dades històriques de què fa gala, des de l'època dels moviments de defensa gai dels anys setanta a San Francisco, passant per l'anàlisi de l'antic testament, de les religions majoritàries, i les dades científiques relacionades amb virus com l'Ebola o la SIDA, són molt exhaustives. Hem de saber que l'autor li ha dedicat ben bé tres anys a la documentació i escriptura de la novel•la. Això és molt d'agrair, tot i que en algun moment les dades poden fer-se excessives. No cal amoïnar-se, però, perquè la trama segueix amb bon ritme capítol a capítol.

I per acabar, no dir-vos res més que us animeu a llegir-la i a gaudir de la macro-aventura que ens ofereix el Jordi Pijoan-López. Per això, també, us deixo un enllaç a una entrevista a l'autor:

http://www.muchomasqueunlibro.com/entrevista-a-jordi-pijoan-lopez/

Els àngels de Sóar / Jordi Pijoan-López / Llíbres de l'índex / primera edició: setembre 2015 /  774 pàgines / ISBN 978-84-944144-3-5. 

 

UN OCEÀ DE MEMÒRIA - Sebastià Bennasar

António Figueira, professor de literatura espanyola a la Universitat de Lisboa, a l’atur des de fa un cert temps, rep una oferta per a treballar com a professor a la Universitat de les Açores. Concretament a Ponta Delgada, la seva illa natal. Les hores posteriors a l’oferta, la presa de decisió i l’arribada a les illes és on es clava la ploma de Bennasar a la magnífica “Un oceà de memòria”. 

És d’aquelles novel·les que gaudeixes frase a frase. Que llegeixes lentament, sense pressa, perquè res t’impulsa a acabar-la. És d’aquella classe de narracions que et deixen entreveure històries molt personals a través d’un foradet. Que, a més a més, et transporten a llocs llunyans (llunyans per desconeguts, no per distants) i  com qui no vol la cosa, ens desvetlla la història més recent de les illes Açores. 

Immersos a la lectura és inevitable pensar en Figueira com en una ànima bessona del Pereira de Tabucchi. L’António Figueira de Bennasar també és un ésser introspectiu, que va perdre alguna cosa essencial a partir del moment en què fugí de la seva illa natal i de la política repressora  que s’imposava. Marxà a refer la seva vida a Lisboa, ciutat que també marcarà el seu periple vital, durant el salazarisme. Un ésser solitari, profundament intel·lectual, que es veurà obligat a tornar i retrobar tot allò que hi va abandonar (velles amistats, records soterrats, un amor fugaç...)

Figueira s’anirà retrobant amb els personatges que donen o van donar sentit a la seva vida:  l’Ana Rita, cap de les biblioteques de la Universitat de les Açores; l’escriptor i periodista António Serra; Pedro Cunha, més famós pels seus  texts fúnebres que escriu per a una funerària, que no pas pels seus llibres; un professor de literatura mort en circumstàncies molt especials; tres dones que han obert una llibreria a Ponta Delgada; un comissari lletraferit;  els joves poetes mirant de sobreviure a la crisi econòmica i existencial del segle XXI... un seguit de  personatges sorprenents que potser són ficticis però voldríem que fossin reals.

No pot evitar, Bennasar, parlar d’ allò que estima, que és la seva terra, la seva llengua i les seves expressions. Per això es llança, innovant en l’estil, creant un discurs que entrellaça narració, pensament i diàleg, en un marc que podria ser idíl·lic: Portugal i les illes Açores passaran davant dels nostres ulls. Un paisatge, un clima i un tarannà que semblen pertànyer només als seus habitants.

Sense cap mena de dubte, una de les millors novel·les que he llegit enguany.

 Un oceà de memòria / Sebastià Bennasar / El Gall Editor / 2016 / 177 pàg. / ISBN 978-84-16416-07-3

 

QUAN EM VINGUIN A BUSCAR - Àfrica Ragel

Vaig conèixer l’Àfrica Ragel fa molts anys, en un entorn gens literari. Res em feia pensar que vint anys després la retrobaria com a fructífera escriptora amb uns quants llibres a les espatlles. Tenia moltes ganes de llegir-la i encara em vaig animar més després de les primeres pàgines: l’Àfrica estava tractant un personatge molt conegut a les contrades on visc i del qual me n’havia parlat profusament l’escriptor Toni Orensanz. El personatge en qüestió és en Nicomedes Méndez, botxí que exercí  a les províncies de Tarragona i  Barcelona entre el segle XIX i XX.

La novel·la arrenca amb un fet colpidor i basat en fets reals: els darrers instants abans de l’execució pública amb garrot vil de l’Isidre Montpart, mentre afirma que és innocent. A partir d’aquí, amb un flash-back que es tancarà a la darrera pàgina, sabrem què ha portat a l’Isidre al patíbul.

L’Àfrica ens situa a la Barcelona de finals del XIX i inicis del segle XX, en plena expansió demogràfica i urbanística. El personatges principals es mouen entre Poble Nou (un barri obrer, un niu de fàbriques i de tallers tèxtils), Gràcia (recentment engolida per la gran urbs que vol ser Barcelona) i les Rambles (barri per on es belluga l’afamat botxí a la recerca d’una mica d’humanitat).

Coneixerem la històries de les famílies dels obrers de les fàbriques del Poble Nou amb les seves misèries, odis, amors i desitjos de prosperar. També la vida del botxí Nicomedes Méndez, de la seva dona i de la seva filla, marcats tots ells per l’ofici ben pagat però molt mal vist. Gran importància té també en Malaherba, el nen obrer, que és pur instint de supervivència.

Vull destacar la verosimilitut dels personatges (i de les històries i de les situacions), l’ambientació molt ben treballada (fruit d’una profunda tasca de documentació i d’immersió en l’espai i en el temps) i un complex desenvolupament de l’interior dels personatges, dels seus pensaments, desitjos, pors... L’Àfrica Ragel sap transmetre la manera de viure de la època en els diferents estaments que toca (obrers explotats, baixa burgesia), cosa que no aconsegueixen molts escriptors de best Sellers falsament històrics (no vull dir noms).

Els sentiments de frustració  i impotència dels obrers, les ànsies per sobreeixir i prosperar a costa del que sigui, la indiferència del sector burgès en front de la pobresa, el desencís per la vida conjugal i per l’estigma de l’ofici de botxí que pateix en Nicomedes, la sensibilitat de la filla abocada a una vida sense esperança, són colpidores i autentiques. I sobretot el curs d’una vida que desemboca en el no res que es la vida del nostre protagonista, l’Isidre, ens fa empatitzar profundament amb el mosaic de vicissituds i drames que assetgen als protagonistes.

Les desventures dels personatges, molt dures i cruels en algunes ocasions, suren per damunt de les històries d’amor i desamor. El diàleg inicial del Xato i l’Ostranini anima a pensar que ens endinsarem en les vagues i protestes fruits de l’anarquisme que es va viure en l’època. Però aquests temes només apareixen com a rerefons  Els apunts més íntims i la trama d’acció està molt ben dosificades, assolint un equilibri que fa que t’enganxis a la lectura fins al final.

Per acabar apuntaré una de les reflexions que ens fa l’autora: la cultura és la base de la rebel·lió, per això l’Isidre va indissolublement lligat a la lectura i a l’ensenyament de les lletres i concretament a “Moby Dick”, de Herman Melville, paradigma de la lluita entre desiguals. Ja sabem que  l’analfabetisme ha estat l’eina de la submissió des de temps immemorials.

Us recomano molt la seva lectura, sé que la disfrutareu, especialment als que us agradi conèixer aquella Barcelona i aquells oficis dels que ja no es parla però que formen part de la nostra història més propera.

Quan em vinguin a buscar / Àfrica Ragel /  Tigre de Paper Edicions (2015) / 228 pàg. / ISBN 978-84-943205-9-0

VOCES DE CHERNÓBIL – Svetlana Alexiévich

“Saps què va passar a Txernòbil?”, em pregunta un amic “Si, és clar que ho sé, com tothom”, responc. I m’ofereix el volum de la Svetlana Alexiévich. sense dir res més.

No, no sabia res de Txernòbil. Quatre frases fetes, tres notícies del telediari, dues opinions formades en la llunyania, una punxada al pit en veure un reportatge, cap coneixement.

Alexiévich em desconcerta. La primera paraula del volum diu: “Ensayo”. La segona, “Crónica”. Tanmateix les veus de Txernòbil són literàries, no pas un llistat de testimonis literals. Alexiévich filtra, mastega de forma molt subtil la informació rebuda després d’entrevistar-se durant vint anys amb persones relacionades d’una manera o altra amb l’explosió del quart reactor, aquell 26 d’abril de 1986. Familiars dels bombers que varen apagar el foc, liquidadors encarregats de les neteges posteriors dels territoris més afectats per la radiació, habitants dels pobles veïns, treballadors de la central, infermeres, tècnics, mestres, científics, vídues, pagesos, soldats, voluntaris...

Més que un mosaic, el que tenim entre les mans és un calidoscopi complex. Calidoscopi que vol ajudar a comprendre allò que és incomprensible: el drama global causat pel desastre. Podrem intuir les situacions personals, els conflictes morals que assetgen els afectats, els drames dels evacuats, la percepció d’un enverinament invisible que pateixen tots els objectes i materials casolans i també les persones i el animals. Ningú, encara ara, té una informació global, ni tant sols els personatges, les veus dels quals anirem escoltant. Tot el que tenim són visions esbiaixades, coixes, partides, fragmentades. Difícilment traurem l’entrellat del drama. 

Les veus de Txernòbil, totes les veus són, al cap i a la fi, la veu d’Alexiévich, mirant d’aglutinar les experiències disperses. Un cant coral, una veu poètica, freda i descarnada al mateix temps, que (igual que la radiació) deixa infinitud de forats a la pell, al cos, a l’ànima. Forats de por, d’incomprensió, de malura, de soledat. Ferides físiques i psicològiques.

Però Alexiévich va més enllà: ens explica també la relació home-estat dins el sistema soviètic, l’estructura de rusc on l’individu està al servei de l’eixam, o més encara, de l’elit de l’eixam. El fracàs del sistema soviètic es va consolidar, diu ella mateixa, a Txernòbil. Les persones que es van sacrificar, abanderats de l’heroisme inculcat (moltes van anar voluntàriament per a salvar la pàtria del desastre)  i que després van patir l’oblit i l’arraconament per part de totes les institucions, són víctimes de la ignorància imposada, de la submissió i del jou de l’estat, però herois de la supervivència.

No diré res més, només que Alexiévich és una veu que val la pena escoltar i s’ha d’escoltar. Perquè Txernóbil també forma part del nostre món.

Voces de Chernóbil / Svetlana Alexiévich / Traducción de Ricardo San Vicente / Edició: Debolsillo 2015 / 406 pàgines / ISBN 9788490624401